Rosa | dijous, 19/agost/2010
Barbara Kruger neix al 1945 a Newark (New Jersey, Estats Units). S’inicià professionalment en el món del disseny gràfic, on desenvolupà una destacada carrera. Entre altres, treballà com a dissenyadora a les publicacions Condé Nast, arribà a directora d’art de la revista Mademoiselle i també va ser directora de fotografia de House and Garden. A banda d’aquestes tasques també va dissenyar portades de llibres i va exercir com editora freelance. A finals de la dècada dels setanta, Barbara Kruger abandonà el disseny gràfic comercial per replantejar el seu paper com artista, transgredint justament el llenguatge visual i les normes a les que ha servit fins llavors. Durant aquests anys, estudia autors com Barthes, Foucault, Kristeva, i Lacan. Així, l’artista concep el subjecte construït per les forces socials, incidint en el poder performatiu de la imatge.
Barbara Kruger, I shop therefore I am, 1990 MOMA, Nueva York
Tot i que Barbara Kruger és una artista del postmodernisme, l’obra que comentem (I shop therefore i am) veu la llum en uns anys regentats pel conservadorisme republicà. Durant aquests anys la cultura esdevé cultural industry, i l’art es converteix en un producte especulatiu i en mercaderia. Un esperit molt allunyat de les pràctiques crítiques i els models socials alternatius amb què s’entenia l’art en l’etapa anterior. Afegir que l’increment del consumisme desfermat en aquests anys, gràcies, sobretot, a la invasió mediàtica dins la vida quotidiana, motiva a l’autora a desenvolupar la seva obra.
L’obra I shop therefore I am, 1990, és una peça no exempta de polèmica. Per una banda se l’ha considerat una obra feminista en la que Kruger, que concep el consumisme com una garantia del poder masculí, es posiciona com a víctima d’un consumisme que la delimita com a dona, reflectint com l’odre establert convida a les dones a ser segons el que compren, insinuant com d’esclaves són del consumisme i com aquest és conduït pels homes com estratègia de control. Tanmateix, els seguidors masculins de Barbara Kruger, que en té i forces, consideren que en aquest cas la paraula “Jo” (I) no es refereix com normalment ho fa al conjunt de les dones, sinó que engloba tan a homes com a dones, fent referència als consumidors en general. Personalment considero que Barbara Kruger pretén posar de relleu una crítica al consumisme que té la capacitat de condicionar-nos fins al punt d’aconseguir que ens considerem segons el que tenim o podem comprar.
Tanmateix, em resulta difícil pensar que l’artista deixi de banda el seu discurs feminista, que considero pren cos en la frase que irònicament Kruger planteja. Així, aquest “compro llavors existeixo” s’enparella al “penso llavors existeixo” com si fossin dues cares d’una mateixa moneda: en una les dones víctimes del consumisme (del poder masculí), en l’altre l’home, el qui pensa, el qui elabora discurs i decideix. Fins i tot m’atreviria a dir que Kruger ressalta la dicotomia actiu/passiu en la que les dones passives compren sense criteri el que el consumisme masculí les indueix a adquirir. Així, tot i que en l’any 1990 sembla que la dona i l’home ja es poden considerar iguals, Kruger segueix llegint diferències i les continua mostrant, fent-les òbvies amb sentències impactants que alhora critiquen el consumisme imperant.
La ironia de la sentència de Barbara Kruger en aquesta obra va més enllà que les lletres que conformen la frase que l’artista hi escriu. L’autora ironitza també al manipular les regles de la publicitat fins al punt d’introduint-se dins el propi sistema dissenyant pòsters, bosses, samarretes, etc. per explosionar-lo des del l’arrel. Així, Kruger introdueix l’obra dins la roda del consumisme que ella mateixa critica, convidant a la gent a comprar-la, a fer-ne ús. Un exemple de com aquesta obra forma part del mercat consumista, es el fet que una coneguda botiga de Barcelona l’emprà en les seves bosses.
Un altre aspecte a destacar, és el fet que l’artista escull una bossa de paper kraft marró com a suport d’aquesta obra implica un abandonament dels espais institucionals del comerç de l’art per traslladar-se a llocs públics i que són utilitzats per empreses formant així part del propi consumisme. Un altre cop, la ironia de l’autora aconsegueix que quan un comprador rebi en una botiga aquesta bossa plena dels seus objectes de desig, l’obra de Kruger esdevé un contenidor físic i real del fruit del consumisme desfermat que el comprador o la compradora pateix. Aquesta ironia encara va més enllà pel fet de que el subjecte que rep la bossa està aconseguint una obra d’art pel preu que paga per un altre objecte qualsevol.
Finalment, destacar com en un moment en que els mitjans de comunicació són tan poderosos, en que els missatges arriben a tothom, Barbara Kruger aconsegueix que el comprador o la compradora acompanyats per la seva bossa on hi figura “i shop therefore i am” esdevinguin el propi missatge, i al moure’s el porten, el transporten per tot arreu. Els espectadors, els altres vianants, esdevenen espectadors involuntaris d’un missatge irònic i provocador que els pot produir rebuig i reflexió però que també és possible que els convidi a voler participar, a voler esdevenir missatge, a compra per aconseguir la bossa que encara no tenen.
